|
Història del centreBreu història de la primera etapa de l'Institut Joan Ramis i Ramis L'ensenyament secundari, o una segona ensenyança entre les primeres lletres i la Universitat, data del segle XIX. El model educatiu de la Revolució francesa (públic, laic, controlat per l'Estat) és el que s'estén arreu d'Europa al llarg del segle. A l'Estat espanyol, aquest procés d'implantació comença el 1812 a les Corts de Cadis per culminar amb la primera Llei General d'Instrucció Pública ─coneguda com a Llei Moyano─ de 9 de setembre de 1857, signada per la reina Isabel II i per Claudio Moyano, ministre de Foment. Abans, el Pla Pidal (Reial Decret de 17 de setembre de 1845) havia suposat l'establiment de les bases legals d'actuació en el tema de l'ensenyament secundari i va ser revalidat i assumit després per la Llei Moyano. Així, es crea un nou tipus d'establiment: l'Institut. I se n'obre un en cada capital de província (dos a Madrid). D'aquesta manera, abans de la meitat de segle, l'Estat espanyol compta amb més de 50 instituts, els anomenats "Provincials" (A Balears, l'anomenat Institut Balear, l'actual Ramon Llull, de Palma). Maó, però, com que no és capital de província, no pot optar a tenir un Institut. Els alumnes que volien seguir estudis havien de sortir de Menorca i això només s'ho podien permetre uns pocs. Al llarg del segle XIX, queda constància dels esforços dels maonesos per aconseguir-ne un, d'Institut. Però el primer centre d'ensenyament "superior" que varen poder aconseguir és l'Escola de Nàutica, fundada l'any 1855 (Reial Ordre de 15 d'abril de 1855). En principi, s'esperava que suplís la manca de centres d'ensenyament secundari a l'illa (a més d'altres objectius econòmics que es pretenien assolir), però en la pràctica no va tenir l'èxit esperat. Per altra banda, la Llei Moyano (1857) inclourà les escoles de Nàutica com a ensenyaments professionals, especificant el llistat d'establiments acreditats, però la de Maó no hi consta, amb la qual cosa perd el seu status de "superior" i queda reduïda a "elemental". La Llei Moyano (art. 124 i 125) estableix al seu art. 124: "En las poblaciones donde haya Instituto, se refundirán en él las Escuelas elementales que existieran de Industria, Agricultura, Comercio, Náutica u otras de estudios de aplicación de segunda enseñanza". A Maó no hi havia cap Institut on poder-se "refondre", però, a l'art. 125, podem llegir: "En los pueblos donde existan Escuelas de esta clase y no Instituto, se procurará establecerlo, y en tal caso, se estará a lo dispuesto en el artículo anterior". I això és precisament el que s'intenta en el nostre cas: es demana la creació d'un institut justament perquè hi ha una escola de Nàutica. La primera solució que es troba és sol·licitar autorització per crear un Col·legi privat de segon ensenyament depenent de l'Institut Provincial, que comença la seva tasca docent ja durant el curs 1864-65. L'Ajuntament de Maó n'és l'empresari i funciona com a tal durant cinc cursos, a la vegada que es continua lluitant per aconseguir la categoria d'Institut. Aquest canvi de categoria s'aconsegueix amb la Revolució de 1868, amb la llibertat d'ensenyament que proclama el Sexenni Revolucionari, oferint la possibilitat que la nova llei dóna: "Las Diputaciones provinciales y los Ayuntamientos podrán fundar y sostener Establecimientos de enseñanza, aquellos con fondos de la provincia, y éstos con los del municipio" (art 12, Llei 29 de juny de 1869). El juliol de 1869 es fa la sol·licitud de transformar el Col·legi en un Institut lliure, tot just uns dies després d'haver tancat l'Escola de Nàutica, com a tal escola ja que els estudis de Nàutica van continuar, dependents de l'Institut que comptà amb una càtedra de Nàutica fins a 1874. El 13 d'agost de 1869 s'autoritza l'Institut lliure de segona ensenyança. I el 21 d'octubre de 1869 s'inaugura oficialment el nou curs. Amb la Restauració borbònica (1875) s'acaba l'obertura i llibertat per la qual havia apostat el Sexenni Revolucionari i, pel que fa, en concret, a l'educació, es retorna a la centralització i al control ideològic. Per tal d' evitar "el desconcierto y anarquía", desitgen tornar al sistema que va regir fins a la revolució: "Libertad no quiere decir que no haya organización". I, en conseqüència, es regularitza aquesta llibertat: els Instituts lliures s'han d'ajustar a la normativa o es tanquen en el cas de no poder-la complir. És així com l'Institut de Maó s'ha de transformar en Institut oficial i públic el 3 de juny de 1875, tot i que, encara, amb dependència econòmica de l'Ajuntament. En la darrera dècada del XIX, per una Reial Ordre de 7 de setembre de 1891, s'atorga a l'Institut el caràcter de "provincial", fet que a la llarga provocarà més problemes que avantatges. De fet, va perillar l'existència del centre, segons podem llegir a les memòries de final del XIX i principis del XX: En obligar-los a tenir la mateixa organització que els provincials i a ajustar-se als nous plans d'estudi, es corria el perill que l'Ajuntament no pogués fer front a tot el que implicava i que, en conseqüència, el centre hagués de tancar. Però sortosament el Ministre de Instrucción Pública y Bellas Artes és conscient del que l'institut representa per a l'illa i va concedint pròrrogues, fins que, finalment, l'any 1911 és ja un Institut oficial i públic de l'Estat i sostingut per aquest mateix Estat: l'Ajuntament ja no ha de pagar més i l'Institut és la institució que tots coneixem. Amb tot, l'Institut de Maó no va tenir una seu pròpia fins a l'any 1963 en què es traslladà a l'edifici actual des del claustre de Sant Francesc, on va funcionar durant pràcticament un segle, amb l'excepció d'un primer curs (1864-65) al claustre del Carme. Bibliografia
|
|
|